CULTURA/POESIA, XAVIER RIVERO

https://www.facebook.com/ernest.vilchesrull/posts/10204249207243133?pnref=story

Ernest Vilches Rull Tant al Concert Solidari del dia 13 d'octubre a Luz de Gas, com a les presentacions del llibre de poemes de Xavier Rivero editat per l'Associació: "NOMÉS HI FALTES TU, T'HI ESPEREM" .(Per ajudar els camps de refugiados sahrauís a Tindouf (Algèria)

NOVETATS ¡¡¡

No oblidis mai la terra

on has de néixer i ser

ahir, també demà.

No oblidis mai els homes

que van fugir al no-res,

la sorra que no es veu

on va morir el seu temps.

Les dones que esperonen

la vida sense més,

aquell silenci fosc

de nit entre les dents.

Posa’m un te, parlem,

deixa el xaloc als nens,

no oblidis mai això

perquè oblidar es fa etern.

Resum de la presentació ELS ULLS DE DAJLA al Fnac 15/05/2014

ELLA Tot ara és desert, s’escolen les hores dels rellotges pels ulls de l’univers. Mires el temps i el prens amb un somriure dolç que se’m desfà al paper. En veure’t era el plor qui em deia que era cert, que de l’amor se’n viu i de l’amor se’n mor, així, senzillament.

Ahir, l’acte de presentació al Fnac – Las Arenas del llibre de poemes d’en Xavier Rivero “Els Ulls de Dajla”, editat per l’APSS (Associació per al Desenvolupament de Projectes Solidaris al Sàhara), va ser tot un èxit. Entre les diverses instantànies de l’acte, hi veureu l’aportació solidària del Col·legi d'Òptics a la nostra Associació, amb el lliurament del taló per part del seu president, Alfonso Bielsa. Moltes gràcies a tots, especialment a la brillant intervenció del periodista de TV3, Nicolás Valle, i dels músics Amadeu Casas i JM Baule, fent l'estrena de la versió "Hammada Blues". Gràcies a tots!!

Sota la Jaima



Encara recordo, sorrencs, els breus camins de l’alba

que desperten les dunes amb badalls impossibles,

cartílegs de silenci escampats a la Jaima on dorms,

amb la flassada freda de les nits tan llargues,

en aquella penombra de pefums de terra i de tè,

lànguides ombres als ulls que potser han plorat

la Hammada que torna a cobrir-te d’anhels..



Amb les mans de sucre retornes als jorns,

la cara dels nens que t’espien, callats i innocents

sentint el teu pas que s’escola per la llum i el vent,

i vas, mirant a occident, amb la brúixola als ulls,

refent els camins que porten a casa, minades les portes,

tancades pel setge d’un sol inclement, infinit,

i vas, amb el Kitab als dits, mentre la lluna mor

i rodola la vida en el pou de la llum, tot l’anhel.



Xavier Rivero

HAMMADA BLUES

Surt el sol a la Hammada

sol de sorra i de foc lent.

A Tindouf s’obren les Haimes

fa olor de nens i de te.

Surt el sol a la Hammada

sol de foc, camins deserts.

Ella espera tornar a casa,

a la platja que li han pres,

tocar l’aigua, les onades,

Ezgarit de sentiments.

Surt el sol a la Hammada,

fa tants dies, fa tant temps,

ella espera tornar a casa

amb la Melhfa d’or lluent.

La Bismala a les paraules

hassaníes, plor i lament,

Surt el sol a la Hammada

crema els somnis i la pell,

ella espera tornar a casa

no és el Sàhara sense ells,

qui té por de la Hammada

quan l’oblit és un infern??

Els Ulls de Dajla

CULTURA I POESIA

llibres/videos

L'APSS us convida a la presentació del llibre de poemes "Els Ulls de Dajla" el dia 15 de maig de 2014 a les 19 hores, al FNAC ARENAS (Pl. Espanya). L'acte serà presentat pel periodista de TV3, Nicolás Valle. Hi esteu convidats.

ELS ULLS DE DAJLA de Xavier Rivero , Viatge 9/2013

EL MAPA A LA PELL

Diari d´un viatge als camps de refugiats sahrauís, Tinduf. 8/13 nov.02013

DAJLA

La nit tenia estels quasi impossibles,

estels que imaginàvem de paper,

milers de punts lluents a les palpentes

que ens queien al damunt sense saber

si al mig de la foscor retrobaríem

indicis de nosaltres al desert.

La nit era de sorra i culpes, de vidres

que es trencaven sota els peus,

aquella solitud serena i simple

que sents sense que sigui un sentiment.

Miràvem aquell cel de bambolines,

brunzien els silencis a la pell,

callàvem com es callen les paraules

que pesen a la boca com l’ofec.

Bir Enzerán,la daira temorosa

d’aquella nit que ens queia amb el seu vel

de Jaima misteriosa i encriptada

al fons dels nostres ulls encara oberts.

La nit era secreta i nostra,

de l’home que volia tornar a ser

un nen petit que es perd a l’horitzó

com un estel fugaç sota el no res.

Fosses comunes.

Per què? et demanes amb el llavi prim

que estira la vergonya i la fúria,

amb els ulls plorosos de tristesa,

i les mans com un error bla i quiet.

Brostes de cendra que cremen

els peus descalços, èpics, tendres,

l’ètica invisible d’un poble manifest.

Per què? demanes amb la veu resseca

que esbufega sòrdids pensaments,

i esquinça els bels de les bèsties,

els brams dels homes, els crits dels nens.

Profunds i esquàlids, d’equinocci eclíptic,

al ras de sol a sol sota el cel tot escampat,

amassen captius els adobs del demà.

No hi ha perquè. Ajaguts al dors d’una catifa

et miren i somriuen i t’acosten te calent.

Brillan sus ojos, lejos,

como si un espejismo

cruzara en formas

el aire tibio del horizonte.

Hablan sus ojos, libres,

como si contuvieran

sombras de arena,

viejo siroco bajo sus dunas.

Apenas cierran pupilas,

arden, sonríen, queman

cuencos de barro seco,

sorbos de luna llena.

Ojos de refugiados

en esa noche morena

de sol que parece lluvia,

de llantos dulces, serenos.

Brillan sus ojos, cerca,

como si en sus pupilas

bebieran todos los sueños,

y corrieran hacia el mar

dejando los campamentos

en un pasado desierto

de jaimas, tiempo y hogar.

Gritan sus ojos, brillan,

y un Ezgarit de silencio

cierra la noche entera,

suave, humilde, sahrauí.

                        Un abrazo.

                        Xavier

No encara, amb els dits cansats
d’esgarrapar versos de sorra,
paraules que m’escapen de la boca
i es trenquen fràgils com el vidre,
com el mirall d’un nou hivern de culpes
on em veig nu i a la vegada d’ombres.
No encara, amb el dolor a la pell
del seu dolor de generosa ràbia,
aquesta immensa i continguda ràbia
que s’omple de tendresa i de nostàlgia.
No encara, no, potser demà, potser.

Sota la Jaima



Encara recordo, sorrencs, els breus camins de l’alba

que desperten les dunes amb badalls impossibles,

cartílegs de silenci escampats a la Jaima on dorms,

amb la flassada freda de les nits tan llargues,

en aquella penombra de pefums de terra i de tè,

lànguides ombres als ulls que potser han plorat

la Hammada que torna a cobrir-te d’anhels..



Amb les mans de sucre retornes als jorns,

la cara dels nens que t’espien, callats i innocents

sentint el teu pas que s’escola per la llum i el vent,

i vas, mirant a occident, amb la brúixola als ulls,

refent els camins que porten a casa, minades les portes,

tancades pel setge d’un sol inclement, infinit,

i vas, amb el Kitab als dits, mentre la lluna mor

i rodola la vida en el pou de la llum, tot l’anhel.



Xavier Rivero