 |
|
|
 |
|
CULTURA/POESIA, XAVIER RIVERO
NOVETATS ¡¡¡ No oblidis mai la terra on has de néixer i ser ahir, també demà. No
oblidis mai els homes que van fugir al no-res, la sorra que no es veu on va morir el seu
temps. Les dones que esperonen la vida sense més, aquell silenci fosc de nit entre les dents. Posa’m un te, parlem, deixa el xaloc als nens, no oblidis mai això perquè
oblidar es fa etern.
Amb la participacio de Steve Roberts,music i autor de Hammada Blues.
Resum de la presentació ELS ULLS DE DAJLA al Fnac 15/05/2014
Gracies¡¡¡¡¡¡
ELLA
Tot ara és desert, s’escolen
les hores dels rellotges
pels ulls de l’univers.
Mires el temps i el prens
amb un somriure dolç
que se’m desfà al paper.
En veure’t era el plor
qui em deia que era cert,
que de l’amor se’n viu
i de l’amor se’n mor,
així, senzillament.
Ahir, l’acte de presentació al Fnac – Las Arenas del llibre de poemes d’en Xavier Rivero “Els Ulls de Dajla”,
editat per l’APSS (Associació per al Desenvolupament de Projectes Solidaris al Sàhara), va ser tot un èxit. Entre les diverses instantànies de l’acte, hi veureu l’aportació solidària del Col·legi d'Òptics
a la nostra Associació, amb el lliurament del taló per part del seu president, Alfonso Bielsa. Moltes gràcies a tots, especialment a la brillant intervenció del periodista de TV3, Nicolás Valle, i dels músics Amadeu
Casas i JM Baule, fent l'estrena de la versió "Hammada Blues". Gràcies a tots!!
AMADEU CASAS I JM. BAULE.
HAMMADA BLUES
Sota la Jaima
Encara recordo, sorrencs, els breus camins de l’alba
que desperten
les dunes amb badalls impossibles,
cartílegs de silenci escampats a la Jaima on dorms,
amb la flassada freda de les nits tan llargues,
en aquella penombra de pefums de terra i de tè,
lànguides
ombres als ulls que potser han plorat
la Hammada que torna a cobrir-te d’anhels..
Amb les mans de sucre retornes als jorns,
la cara dels nens que t’espien, callats i innocents
sentint el teu
pas que s’escola per la llum i el vent,
i vas, mirant a occident, amb la brúixola als ulls,
refent els camins que porten a casa, minades les portes,
tancades pel setge d’un sol inclement, infinit,
i vas, amb el Kitab als dits, mentre la lluna mor
i rodola la vida en el pou de la llum, tot l’anhel.
Xavier Rivero
HAMMADA BLUES Surt el sol a la Hammada sol de sorra i de foc lent. A Tindouf s’obren les Haimes fa olor de nens i de te. Surt el sol a la Hammada sol de foc, camins deserts. Ella espera tornar a casa, a la platja que li han pres, tocar
l’aigua, les onades, Ezgarit de sentiments. Surt el
sol a la Hammada, fa tants dies, fa tant temps, ella espera tornar a casa amb
la Melhfa d’or lluent. La Bismala a les paraules hassaníes,
plor i lament, Surt el sol a la Hammada crema els somnis i la pell,
ella espera tornar a casa no és el Sàhara sense ells, qui té por
de la Hammada quan l’oblit és un infern??
XAVIER RIVERO.
Sota la Jaima
Encara recordo, sorrencs, els breus camins de l’alba
que desperten les dunes amb badalls impossibles,
cartílegs de silenci escampats a la Jaima on dorms,
amb la flassada freda de les nits tan llargues,
en aquella penombra de pefums de terra i de tè,
lànguides ombres als ulls que potser han plorat
la Hammada que torna a cobrir-te d’anhels..
Amb les mans de sucre retornes als jorns,
la cara dels nens que t’espien, callats i innocents
sentint el teu pas que s’escola per la llum i el vent,
i vas, mirant a occident, amb la brúixola als ulls,
refent els camins que porten a casa, minades les portes,
tancades pel setge d’un sol inclement, infinit,
i vas, amb el Kitab als dits, mentre la lluna mor
i rodola la vida en el pou de la llum, tot l’anhel.
Xavier Rivero
Conjuntament amb el grup TIRIS, el nostre company Xavier Rivero va recitar el seu poema HAMMADA BLUES.
L'APSS us convida a la presentació del llibre de poemes "Els Ulls de Dajla" el dia 15 de maig de 2014 a les 19 hores, al FNAC ARENAS (Pl. Espanya). L'acte serà presentat pel periodista de TV3, Nicolás Valle. Hi esteu convidats.
ELS ULLS DE DAJLA de Xavier Rivero , Viatge 9/2013
Per Sant Jordi a la Plaça de SANTS.
Diari d´un viatge als camps de refugiats sahrauís, Tinduf. 8/13 nov.02013
DAJLA
La nit tenia estels quasi impossibles,
estels que imaginàvem
de paper, milers de punts lluents a les palpentes que ens queien al damunt sense saber si al mig de la foscor retrobaríem indicis de
nosaltres al desert. La nit era de sorra i culpes, de vidres que es trencaven sota els peus, aquella solitud serena i simple que sents sense que
sigui un sentiment. Miràvem aquell cel de bambolines, brunzien els silencis a la pell, callàvem com es callen les paraules que
pesen a la boca com l’ofec. Bir Enzerán,la daira temorosa
d’aquella nit que ens queia amb el seu vel de Jaima misteriosa i encriptada al fons dels nostres ulls encara oberts. La nit era secreta i nostra,
de l’home que volia tornar a ser un nen petit que es perd a l’horitzó com un estel fugaç sota el no res.
Fosses comunes.
Torna’m
només allò
que no entens,
que no saps que era meu i em prenies,
aquest ésser només, com el verb
que conjugues
amb fosses comunes.
Deixa’m ser aquest que vull i no veus
perquè els ulls t’has cobert de teranyines
i
a l’abast dels teus dits hi ha el recel
d’ofegar-me denou d’ignomínies.
Torna’m només allò que no tens,
una mica de jo que camina i camina.
Per què? et demanes amb el llavi prim que estira la vergonya i la fúria, amb
els ulls plorosos de tristesa, i les mans com un error bla i quiet. Brostes de cendra que cremen els peus descalços, èpics, tendres, l’ètica invisible
d’un poble manifest. Per què? demanes amb la veu resseca que esbufega sòrdids pensaments, i esquinça els bels de les bèsties, els brams dels homes, els crits dels nens. Profunds i esquàlids, d’equinocci eclíptic,
al ras de sol a sol sota el cel tot escampat, amassen captius els adobs del demà. No
hi ha perquè. Ajaguts al dors d’una catifa et miren i somriuen i t’acosten te calent.
Brillan sus ojos, lejos, como si un espejismo cruzara
en formas el aire tibio del horizonte. Hablan sus ojos, libres, como si contuvieran sombras de arena, viejo siroco bajo sus dunas. Apenas cierran pupilas, arden, sonríen, queman cuencos de barro seco,
sorbos de luna llena. Ojos de refugiados en esa noche morena
de sol que parece lluvia, de llantos dulces, serenos. Brillan sus
ojos, cerca, como si en sus pupilas bebieran todos los sueños, y corrieran hacia el mar dejando los campamentos
en un pasado desierto de jaimas, tiempo y hogar. Gritan sus
ojos, brillan, y un Ezgarit de silencio cierra la noche entera, suave, humilde, sahrauí. Un abrazo.
Xavier
No encara, amb els dits cansats
d’esgarrapar versos de sorra,
paraules que m’escapen de la boca
i es trenquen fràgils com el vidre,
com el mirall d’un nou hivern de culpes
on em veig nu i a la vegada d’ombres.
No encara, amb el dolor a la pell
del seu dolor de generosa ràbia,
aquesta immensa
i continguda ràbia
que s’omple de tendresa i de nostàlgia.
No encara, no, potser demà, potser.
Sota la Jaima
Encara recordo, sorrencs, els breus camins de l’alba
que desperten
les dunes amb badalls impossibles,
cartílegs de silenci escampats a la Jaima on dorms,
amb la flassada freda de les nits tan llargues,
en aquella penombra de pefums de terra i de tè,
lànguides
ombres als ulls que potser han plorat
la Hammada que torna a cobrir-te d’anhels..
Amb les mans de sucre retornes als jorns,
la cara dels nens que t’espien, callats i innocents
sentint el teu
pas que s’escola per la llum i el vent,
i vas, mirant a occident, amb la brúixola als ulls,
refent els camins que porten a casa, minades les portes,
tancades pel setge d’un sol inclement, infinit,
i vas, amb el Kitab als dits, mentre la lluna mor
i rodola la vida en el pou de la llum, tot l’anhel.
Xavier Rivero
|
|
|
|
|
|